ENTREVISTA A ELVIRA CAMBRILS I MIRALLES, PROFESSORA DE FILOSOFIA I ESCRIPTORA
Elvira Cambrils i Miralles naix a Pego el 6 de febrer de 1955. Estudia Filosofia Pura a la Universitat de València, el 1981 obté la càtedra de batxillerat de Filosofia i exerceix la docència en diversos instituts del Comtat, la Safor i la Marina fins a la jubilació en 2015. El 2006 entra en el món literari amb Mira’m, Amor, un llibre de relats que és guardonat amb el premi Blai Bellver. Des d’aleshores, compagina l’escriptura de ficció amb la docència de la filosofia. La reflexió sobre les identitats en una societat plural, la perspectiva de gènere i la cerca d’una vida bona constitueixen els materials amb què construeix les ficcions.
La seua narrativa és reconeguda amb diversos guardons literaris: Blai Bellver, Felipe Ramis, Soler i Estruch, l’accèssit lliure de Narrativa de Dones, el Premi de Novel·la Carmelina Sánchez-Cutillas i el Premi Enric Valor de Novel·la en Valencià. Ha rebut, a més, en reconeixement del treball per la igualtat de gèneres, altres guardons: el Jo, dona, el Donatge i la Lletra Lila.
D'on naix la teua passió per l'escriptura?
Si em remet al principi de la vida d’escriptora, quan encara no sabia que ho era, trobe en el plaer de contar històries de la infància el motor que em duria, en una edat avançada, a l’escriptura creativa. Amb el temps, però, al goig de la narració s’uneix, per una banda, la necessitat de comprendre a través de la ficció el món que em toca viure i, per una altra, el desig de jugar amb les paraules per a acostar-me a la bellesa.
Com definiries la teua trajectòria en el món literari?
Em considere una escriptora molt afortunada. Tot i que les valoracions sempre han de venir de fora, sé que els anys de treball, des que vaig aconseguir un guardó amb el primer recull de relats fins ara, han servit per a afinar el llenguatge, aprendre tècniques narratives i polir l’estil. Han sigut anys d’esforç, de lluita contra el conformisme literari i de reeixides personals.
He gaudit d’un públic fidel que m’ha seguit des d’El bes de l’aigua, la primera novel·la. A més, la publicació regular —nou obres, a banda de les col·lectives, des de 2007 fins ara—, els clubs de lectura, les ressenyes, els guardons literaris i les entrevistes m’han donat una certa visibilitat que em permet, pas a pas, arribar a un públic més gran.
Respecte a la noció d’èxit, pense que és una imposició del model productiu capitalista. És, a més, una noció absurda que sol venir acompanyada de més patiment que de joia. L’èxit sempre és una valoració personal, al marge del que manen els cànons del poder.
L’escriptura ha estat un regal inesperat en la meua vida. Quan vaig començar no aspirava a res, simplement em divertia. El treball i la bona fortuna, però, han aconseguit el que jo no havia imaginat mai: ser una escriptora valenciana del nostre temps que es diverteix i no perd la il·lusió per escriure la millor novel·la possible.
A més de l'escriptura, des de ben jove, has participat en molts projectes, ràdio, trobades literàries, fotografia, etc. Tens entre mans algun nou projecte?
En realitat des de ben jove he estat involucrada en projectes culturals de caràcter artístic —vaig començar amb quinze anys com a membre del grup de teatre independent La Castanya. Soc dona de projectes que m’il·lusionen i donen sentit als meus dies. I si són de caràcter social, encara que et roben temps per als assumptes personals, em satisfà participar en la construcció de la col·lectivitat que desitge.
És per això que, a pesar de la falta de temps —que l’he de distribuir entre l’escriptura, la lectura i la família—, sempre acabe implicant-me en algun projecte col·lectiu. Aquesta temporada, per exemple, he tornat a la ràdio municipal de Pego amb Pensaments de carretera, un pòdcast sobre filosofia i literatura. A més participe en el llibre homenatge a Estellés — Nosaltres, estellesians— i en els actes que impulsem des de la Comissió literària d’Atzaïla, associació cultural de Pego, per a celebrar l’Any Estellés, a banda de la Festa que organitzem cada any.
Pel que respecta a projectes literaris en tinc alguns en marxa, entre ells una novel·la en estat embrionari.
Per a tu, quins són els teus autors i autores referents?
Per a viure un ocell necessita picar en tots els jardins, deia l’escriptor algerià Rashid Mimouni. Així ha estat en el meu cas. Durant molt de temps vaig seguir autors de la Mediterrània com Leonardo Sciascia, Natalia Ginzburg, Kostas Taktsís, Rafik Shami, Malika Nokeddem, Naguib Mahfuz, Marguerite Yourcenar i un llarg etcètera. Darrerament, però, m’he sentit atreta per escriptores com Siri Hustvedt, Elizabeth Strout o Maggie O’Farrell, per citar autores en actiu.
Quan vas començar a escriure, tenies clar que ho volies fer en valencià? Què suposa per a tu escriure en valencià?
El valencià és la meua llengua materna. L’escolarització va ser, però, en castellà per imposició de la dictadura. Per a mi va ser un procés natural adonar-me de la necessitat de reivindicar el valencià com a llengua de cultura, d’igual manera que els drets de les dones o les llibertats democràtiques. De manera que el valencià ha sigut la meua llengua en tots els àmbits, inclòs l’acadèmic com a professora de filosofia. No em vaig plantejar la llengua en començar a escriure ficció, ho feia en la meua, com la majoria d’escriptors de societats lingüístiques normalitzades, encara que la meua societat no ho fora.
No obstant això, per a mi escriure en valencià és una qüestió de principis, un plaer i un repte. Una qüestió de principis perquè representa un posicionament davant del món que defense, l’únic possible per a la continuïtat de l’espècie humana, un món on la diversitat cultural és tan necessària com la biològica i la llengua és l’element més important d’una cultura. És un plaer perquè, amb el valencià d’ací —el català de tot arreu—, m’acoste al món menut dels límits territorials i al gran de la condició humana, amb les paraules que m’han nodrit, les que m’han configurat, les que parlen els meus personatges. És, a més, un repte si tenim en compte les dificultats per a arribar a uns lectors que, en la majoria dels casos, no han estat alfabetitzats en valencià. O si ho han estat—i, fins i tot, el defensen— han d’adoptar una posició de militància lingüística per a llegir en la nostra llengua.
Que ens pot transmetre la novel·la Argila i Calç?
La novel·la admet diversos nivells de lectura. En funció dels propis interessos i bagatge cultural, el lector es pot sentir interpel·lat més per uns temes que per altres. Quasi sempre veiem el que volem veure. Jo destacaria, però, dos aspectes. Un, la sensació d’aventura que acompanya el periple de les dues protagonistes fins a arribar al present de la narració. I, l’altre, la melodia que recorre la novel·la sobre la capacitat de l’ésser humà per a mantindre viva la flama de l’esperança a pesar de tots els pesars.
Com definiries aquesta novel·la?
Argila i calç és una narració èpica, amb tonalitats líriques, d’estructura fragmentària. Es tracta d’una novel·la híbrida que es confegeix a partir de materials diversos —memòries i diaris de la protagonista, textos clàssics, pàgina web, citacions d’altres autors— al servei del fil narratiu, que segueix la vida de Blanca Miralles, una escriptora anciana, i l’odissea de més de cinc mil quilòmetres d’Amina Houdan per a arribar a la Vall de Laguar des de la Banya d’Àfrica.
En Argila i calç, s’estableix un diàleg amb la tradició cultural de l’escriptora —Michel de Montaigne, Natalia Ginzburg, Beatriu Civera, Manuel Sanchis Guarner, Maria Beneyto…— en un intent de revisar la història recent per comprendre de quina manera condiciona l’actualitat.
Què sents en rebre un premi tan honorífic com és l'Enric Valor de Novel·la?
L’Enric Valor de Novel·la significa el reconeixement a la qualitat literària de l’obra i, de retruc, a la trajectòria de l’autora. La inseguretat és una companya permanent de l’escriptura, els dubtes sobre si val la pena o no el que escrius t’assalten contínuament. I com que l’aprovació prové dels lectors —escassos en valencià—, o de la crítica —pràcticament reduïda a ressenyes d’amics, tret d’honroses excepcions—, o dels premis literaris, el fet que algun dels tres et faça cas és tota una alegria. Celebre, doncs, amb humilitat i agraïment, la concessió d’un premi que m’esperona continuar escrivint.
Durant l'entrega dels premis, vas recordar i valorar a totes aquelles autores que al llarg del temps han sigut silenciades. Si pogueres parlar amb elles ara mateix, que els diries?
Els donaria les gràcies per haver gosat deixondir un temps adormit, per obrir-nos el camí a les escriptores que hem agafat el relleu i per l’exemple de lluita tenaç contra l’adversitat. Els diria que, encara que massa a poc a poc, avancem en la igualtat real de gèneres.
Quines són les teues perspectives de futur?
Participar en la criança dels quatre nets, tindre cura de la família, llegir, acabar la novel·la que tinc entre mans, gaudir de les amistats i viatjar tot el que puga. Mentre les deesses tinguen a bé concedir-me el favor.