ENTREVISTA A SERGI MIRALLES, DIRECTOR I GUIONISTA
Sergi Miralles (Pego, 1985), és director i guionista. “L’àvia i el foraster” és el seu primer llargmetratge, guardonata amb quatre premis al Festival d’Alacant, destacant el de Millor Pel·lícula. Anteriorment, va dirigir quatre curtmetratges (Confeti, 2020; Un domingo cualquiera, 2017; Tagomago, 2015 i Hidrolisis, 2012) que van obtindre diferents reconeixements, tant nacionals com internacionals.
També ha treballat en televisió, on va realitzar sèries com “La Forastera” o “Açò és un destarifo”, totes dues per a À Punt Mèdia. Com a productor executiu, ha signat els curtmetratges “Hàbitat (2023)” i “Distintos (2017)” i el documental “L’Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer (2015)”, protagonitzat per Eduard Fernández.
Anteriorment, va treballar com a ajudant de direcció en cinema, televisió i publicitat, i va participar en els rodatges de pel·lícules internacionals com “Exodus” de Ridley Scott o “Tomorrowland” de Brad Bird.
Va estudiar Comunicació Audiovisual en la UCH CEU, i va completar la seua formació amb el Màster Iberoamericà de Guió de la FIA UIMP i el Màster en Direcció Cinematogràfica de la ESCAC.
-Com va començar l’interés per la direcció cinematogràfica?
Jo vaig créixer en l’autocine, veient pel·lícules cada setmana, bones, dolentes, comercials, intimistes, de tot... Jo crec que veure totes aquelles històries i com influïen en els espectadors em va dur a voler ser jo qui ho fera, a dur a la pantalla històries que entretingueren a la gent i que a més els feren pensar, i així ficar el meu petit granet d’arena per millorar la nostra societat.
-Com va nàixer aquesta pel·lícula? Està basada en fets reals?
Tot naix d’una anècdota familiar, un tio meu té una botiga de roba, i es va quedar sense la persona que li feia els arranjaments i va descobrir que el pakistanés de la fruiteria de baix seu, en realitat era sastre. Decidiren començar a col·laborar, però havien de fer-ho en secret per por al que diran.
Aquella anècdota, que mostrava un clar cas de xenofòbia quotidiana, esta que tots practiquem i patim sense adonar-nos, ens va servir com a punt de partida per crear esta història.
També aprofitàrem per a fer un homenatge a les meues dues àvies, elles com totes les de la seua generació, foren costureres i en casa ens ho feien tot, a més, la mare de mon pare fou migrant, i ens servia per a lligar-ho tot. Teresa és la mescla perfecta d’elles dos.
-Veiem que als rols dels personatges estan clarament diferenciats, ens agradaria que ens parlares un poc del paper dels actors secundaris... Sense menysprear el paper dels actors principals, però en aquest fil sembla que els actors secundaris tenen un paper fonamental.
És una de les coses de les quals més contents estem. Habitualment no hi ha temps a treballar als personatges secundaris, però nosaltres ens esforçarem molt per a què tots tingueren el seu arc, o almenys una història per a contar. Això els va donar ferramentes als actors per a que pogueren aportar moltes coses i construir els seus personatges. A més, crec que un dels grans encerts fou el càsting, trobant als intèrprets perfectes per cadascun dels personatges.
-En aquesta pel·lícula parles de la importància de pertànyer a un lloc, de les arrels, de que alguna vegada en la nostra vida ens hem sentit forasters... t'has sentit foraster alguna vegada?
Jo crec que tots ens hem sentit forasters en algun moment de les nostres vides, i no cal anar-se’n massa lluny, només canviant al poble del costat ja pot sentir-te foraster. En el meu cas, el meu grau de foraster ha estat passar del poble a la ciutat, primer a Barcelona, després a Madrid i finalment a València. A Barcelona vaig trobar una colònia molt important de gent de Pego, que em feren sentir a casa en els moments que més ho necessitava i això em va fer entendre moltes coses del comportament dels migrants quan venen a les nostres terres, tots necessitem tenir un lloc on tornar, i aquest lloc moltes vegades és poder conversar amb gent que ve del mateix lloc que tu.
-Parles també en aquesta pel·lícula dels microracismes, creus que són actituds que hem aprés?
Crec que ho fem de manera involuntària, ho fem tots. Sempre parlem de microracismes, però a mi m’agrada dir “Xenofòbia quotidiana”. Són aquestes menudes accions que fe sense adonar-nos, desconfiar del que ve de fora. Sempre pensem com tractem als migrants que venen d’altres països, però ens oblidem de com tractem a les persones que venen del poble del costat o d’altres regions de l’estat. La por al diferent ha estat sempre entre nosaltres, i hem de treballar molt dur per a superar-ho.
-Quina resposta ha tingut la pel·lícula per part dels espectadors?
Ha estat molt especial, aquesta és una pel·lícula amb un pressupost molt ajustat, i fiàvem l’èxit comercial a què funcionara el boca-orella, i no podem estar més contents de com ha funcionat. Més de 15.000 espectadors i continuem en cines de poble i en projeccions especials amb instituts.
Crec que els espectadors se senten representats en la història, i els valencians teníem la necessitat de sentir això.
-Quin premi et faria major il·lusió rebre? A banda dels premis que ja ha rebut la pel·lícula?
No negaré que tots els premis fan il·lusió, però sincerament, el meu premi és la resposta del públic. Veure com ix la gent de les projeccions, emocionada i amb ganes de parlar del que acaben de viure és el millor dels premis, perquè nosaltres hem fet la pel·lícula per a això.
-Ja estàs pensant en el pròxim projecte? Tens alguna cosa pensada? Ens pots avançar alguna cosa?
Sempre estem amb diverses idees al cap, sembrant històries i treballant per a què cresquen i mai saps quin serà el que finalment acabarà germinant.