El riurau és una arquitectura molt emblemàtica d’aquestes comarques i única al món. Es tracta d’un edifici amb una naia o porxe obert amb arcs rebaixats que s’utilitzava per a secar la pansa. Cal també destacar que l’orientació correcta del riurau és cap al sud, encara que alguns s’orienten cap a l’est, però mai cap al nord o cap a l'oest. Per què? Perquè la funció principal del riurau és servir de lloc per a secar la pansa i la millor orientació i que més hores de llum dona és cap al sud (entre l’est i l’oest, li pega el sol tot el dia). L’origen d’aquestes arquitectures el trobem al segle XIX, moment daurat de la pansa, quan era considerada un luxe del paladar. En aquella època podríem comparar-les als bombons.

En un primer moment, la pansa se secava a l’aire sobre canyissos, sense res més. És el que s’anomena “pansa vera”, però a poc a poc van anar millorant la producció i la tècnica, van anar industrialitzant la producció i s’adonaren que si escaldaven la pansa, la pell es badava i això afavoria que el secament fora molt més ràpid, i ajudava a millorar el fruit final perquè es quedava més tendra. A més a més, al calder amb aigua bullint li afegien lleixiu o sosa càustica i una planta de la muntanya que li donava un color daurat preciós, la jolivarda, també anomenada matapuces o botja melosa.