El riu Girona està situat entre les serres de Segària i el Seguili. Naix a Alcalà de la Jovada a 630 metres d'altura i es forma a partir de les aportacions hídriques de diversos barrancs i fonts. Té una conca de 118 km² que desemboca en el delta de l'Almadrava, a les Marines de Dénia, després de recórrer entre 35 i 40 quilòmetres. El traçat transcorre pels municipis de la Vall d'Ebo, la Vall de Laguar, Orba, Benidoleig, Tormos, Sagra, el Ràfol d'Almúnia, Benimeli, Sanet i Negrals, Beniarbeig, Ondara i el Verger.

El riu Girona corre entre màquies, espines negres i carrasques, abundants en el curs alt, i fenolls en la part mitjana. És una vegetació natural alterada per l'activitat agrícola antròpica, introductora d'horts de tarongers. A mesura que el riu va arribant al litoral apareixen els bardissars, els canyars, els tamarindes i els baladres que tenen un floriment espectacular tot l'any.

En la zona baixa porta més aigua que en la capçalera a causa de les filtracions subterrànies de les aigües, procés afavorit pel terreny calcari d'aquesta àrea. El Girona circula majoritàriament entre zones semihumides, rebent aportacions hídriques considerables, però les pèrdues continuades d'aigua li donen un aspecte sec. En la zona baixa el riu torna a carregar-se i augmenta considerablement el cabal fins al delta.

El Girona es caracteritza per ser un curs típic de l'ambient mediterrani, la qual cosa suposa que està sotmés a fenòmens de precipitació extraordinaris, molt freqüents en aquest tipus de clima, i que combina amb períodes dominants per l'estiatge. No obstant això, és un riu abastit per nombroses fonts com la Bolata, fet que li assegura un cabal irregular però mínim la major part de l'any.

El pont de Beniarbeig uneix les dues parts del municipi, situades una a cada costat del riu Girona. Abans de la riuada de 2007, era un pont de pedra clàssic.

L'obra antiga degué formar part dels projectes de carreteres de nova execució associats a la calçada reial o carretera de segon ordre per la costa que més avant es matricula com a nacional N-332. El disseny d'aquesta calçada pareix que és obra de l'enginyer Agustín Elcoro Berecibar segons els primers memorials de l'any 1844, encara que es va modificar amb els anys, entre altres enginyers, per Justo González Molado. Malgrat que no hi ha dades concretes sobre el pont de Beniarbeig, cal suposar pels materials, tipus d'obra i empremta que la construcció original podria datar-se en època pròxima a l'acabament de la calçada, més o menys, entre 1880 i 1890, durant la regència de Maria Cristina, moment en el qual va haver-hi un cert auge en la construcció de carreteres i ponts en tota la Península.

Al contrari del que passa amb altres ponts de la zona, on predomina l'economia de costos i es construeixen amb voltes de rajola i molta mamposteria en murs d'acompanyament, timpans i muralletes, en el cas del pont de Beniarbeig, les voltes encara s'alcen amb dovelles ben tallades de pedra calcària. En l'actualitat, una part de l'antic pont se situa en el parc fluvial com a forma de memòria històrica. El nou pont Meridià 0 és molt més modern i se sosté amb una estructura de tirants suspesos.