Va ser un 22 de setembre de 1609 quan es feu públic, per ordre del rei Felip III, el Ban d'Expulsió dels moriscos valencians. Aquesta data esdevenia així una fita històrica i cultural que marcaria un abans i un després en la història del regne. 

Amb el decret d’expulsió, un total de 127.000 moriscos valencians tenien sis dies per a abandonar cases i terres i començar un futur ben incert. El país comptava amb una població total estimativa de 350.000 habitants, per tant, els efectius moriscos suposaven més d’un terç de la població total. Ara bé, segons alguns autors, com A. Furió, en el cas d’algunes comarques, entre les que estaria la Marina Alta, el percentatge s’engrossiria, ja que la població de cristians nous o moriscos augmentaria a dos terços del total.

 

En dades més concretes, extretes de l’obra de Lapeyre, s’estima el nombre total d’expulsats en 272.140 de tot el territori penisular: el 43,16% pertanyia a València, l’1,36% a Catalunya, el 22,35 % a Aragó, el 16,40% a Castella, el 4,98% a Múrcia, l’11% a Andalusia i el 0,75% a Granada. Només mirant els percentatges, ja podem deduir la magnitud que arribà a tindre, a tot el regne, la davallada demogràfica que la decisió política i religiosa suposà. La repercussió que tingué l’expulsió dels moriscos a la València del XVII afectava diversos àmbits. En el marc de l’economia hauríem de destacar la inflació de la moneda, el velló, en part a causa de les falsificacions que els moriscos encunyaren, i sobretot la crisi de la noblesa per la incapacitat de cobrar els censals als senyors feudals, a qui havien fet préstecs, i que no podien pagar per estar altament endeutats i no tindre qui conreara la terra. Pel que fa a l’agricultura, amb l’expulsió dels moriscos començaren a aparéixer mancances en el mercat d’aquells productes, com ara la canya de sucre, l’arròs o el blat per haver-se quedat sense els productors agricultors tradicionals d’aquests tipus de conreus. Això sí, aquesta condició accelerà que l’agricultura valenciana començara un procés de diversificació, que continuaria fins ben entrat el segle XVIII. Cal també assenyalar que les dimensions de les parcel·les variaren arran de l’expulsió, en què es van eliminar les parcel·les d’extensions extremadament reduïdes i es va permetre una millora de les condicions per als camperols amb parcel·les d'extensió mitjana. Per últim, tenim les conseqüències demogràfiques de les quals ja hem parlat numèricament. Per a il·lustrar aquesta situació, podem utilitzar una frase del cronista contemporani Escolano que, al parlar del Regne de València, escrigué “que había quedado, de región la más florida de España, en un páramo seco y descuidado”. L’alt grau de despoblació que patien els territoris implicà la necessitat de buscar solucions, ja que els senyors s’adonaren que la migració que ells esperaven —vinguda des de tots els indrets, com Castella o Europa— no tenia tan bona acollida. D’una banda, perquè els territoris que abans havien poblat els moriscos eren aquells amb unes condicions menys atractives per a fer vindre nous colons, per ser les terres més muntanyenques i àrides. I, d’altra banda, perquè els moviments poblacionals entre els diversos nuclis valencians no donaven bon resultat, perquè tots aquells camperols valencians que arribaven a repoblar aquest territori deixaven despoblat prèviament el seu.

La solució vingué de la mà dels senyors. La repoblació responia a una planificació senyorial prèvia. En la nostra comarca aquella arribà encapçalada pel sisé duc de Gandia, Carles Borja i Centelles, a qui seguiren la majoria dels senyors. El que es pretenia era recaptar nous colons de les illes Balears, on les condicions dels pagesos eren prou complicades, ja que la saturació dels terrenys conreables era notable. Alguns autors apunten l’èxit de la repoblació mallorquina a un suposat interés del virrei de Mallorca, en Joan Sanz de Vilaragut, senyor de la baronia d’Olocau, i a qui també afectava la situació, tenint en compte que tenia dominis en terres valencianes. Amb la mort del virrei, l’estratègia s’hauria pogut veure en perill, però finalment fou substituït per la figura d’en Carles Coloma, també valencià. La repoblació, ara mallorquina, sembla que començava a funcionar, tant és així que en una reunió que tingué el reverend de Muro (Mallorca) el 22 de setembre de 1610, explicava que “est temps tothom se’n va a la poblatió de Valentia i les cases vindran a valer no res”. La repoblació insular tingué una clara predominança mallorquina, seguida en menor mesura de pagesos d’Eivissa i Menorca.

El procés repoblador tingué dues característiques principals. En primer lloc, es tracta d’una planificació senyorial, com ja hem esmentat, atés que aprofitaren les males condicions dels pagesos mallorquins per a reposar la manca de mà d’obra barata i, a més, eren més mal·leables que els possibles colons valencians. I en segon lloc, les noves reparticions o condicions de terres es feren mitjançant un document signat per ambdues parts interessades, repobladors i senyors: les cartes de poblament. Són contractes de base feudal col·lectiu, per a la població o la colonització d’un lloc (i per al cultiu de les seues terres) entre el senyor i els colons, en què generalment s’expressen els deures i els drets mutus. Es tracta dels documents reguladors de les primeres fluctuacions des de Balears o d’altres localitats valencianes i daten majoritàriament d’entre 1610 a 1612, encara que en trobarem fins a la meitat del segle XVIII.
 

Cal tindre en compte que, de la totalitat dels pobles de la Marina, només sis nuclis eren predominantment de cristians vells: és el cas de Pego, Xàbia, Dénia, Teulada, Benissa i Calp. Altres tres eren poblacions mixtes: Murla, Ondara i Forna; i la resta eren poblacions de cristians nous o moriscos. Ara bé, no es conserven o es coneixen tots els documents. Les cartes de poblament que coneixem fins al moment, que tenim notícies de la seua existència o dels assentaments dels nouvinguts, segons estudis realitzats per J. Costa Mas (2006) sobre els arxius parroquials, corresponen als següents municipis: 1.- La Vall de Gallinera: carta signada per Matheu de Roda, procurador del duc de Gandia i 78 caps de famílies mallorquines, a Benialí el 10 de juny de 1611. 2.- Parcent i Benigembla: carta comuna de 1612, amb nous pobladors de Pego, Murla i també illencs. 3.- L'Atzúbia: carta signada pel senyor Francesc Roca i sis famílies mallorquines, del 26 d’agost de 1611. 4.- Negrals: Contracte entre el senyor Jaume Pasqual i veïns pegolins el 31 d’agost de 1611. 5.- Ondara: carta pobla datada el 8 d’agost de 1611, on fins i tot es reparteixen els càrrecs municipals com justícia, els jurats... i contempla les obligacions dels vassalls respecte als monopolis del senyor, com són el molí, el forn, la carnisseria, botiga, taverna, fleca, pes i corredoria. 6.- Pego: el duc de Gandia assentà 25 veïns a les alqueries de Benumeia, Favara i Atzaneta. 7.- La Vall de Laguar: carta pobla de la baronia de Laguar, per la qual vingueren 27 pobladors. Signada el 14 de juny de 1611 de la mà del Duc de Gandia. 8.- Sanet i Sagra comptaren amb la repoblació de gent vinguda des de Granada, València i Mutxamel. 9.-Negrals amb carta pobla de 1611 a sis veïns de Pego. 10.- Benidoleig: concedit a set famílies mallorquines i quatre pegolines. 11.- Forna: carta pobla signada el 2 de setembre de 1611, entre n’Àngela Pallàs i Lladró i huit famílies mallorquines. 12.- Tormos. 13.- Pedreguer: carta pobla de 1611, signada entre Francesca Alpont i Pujades, senyora de Pedreguer i qui serien els nous pobladors de Matoses i Pedreguer.

Malgrat tot, les cartes de poblament sols foren el principi d’un procés repoblador que tardarà encara un segle per a recuperar, demogràficament, les pèrdues esdevingudes arran de l’expulsió. D’aquesta manera començà el que anomenarem procés de “mallorquinització”. L’arribada de gent provinent de les illes perdurarà durant tota la primera meitat del segle XVII, entrant pels ports del litoral com Xàbia i Dénia —llocs de recepció i, per tant, de noves instal·lacions—, i amb moviments interns entre els diferents pobles de la Marina, en un últim intent de millorar les seues condicions i buscar terrenys nous per a cultivar. Malgrat la repoblació mallorquina al llarg de totes les valls interiors de la Marina, trobem un gran nombre d’alqueries despoblades, llocs oblidats i que mai tornaren a ser repoblats. Tant és així que quasi podríem afirmar que ens trobem en un dels territoris amb més concentració de despoblats que s’han conservat a causa de la duresa de l’hàbitat, un lloc molt aïllat, tancat per diverses serres i sense eixida natural al mar. Aquestes valls, Gallinera, Laguar, Ebo, Alcalà, Pop, Xaló i la Rectoria, foren morisques, ja que amb la conquesta cristiana la població musulmana quedà relegada a l’interior, allunyada de les grans valls fèrtils del litoral i amb les consegüents dificultats de moviment per no estar a prop de la xarxa viària principal del pla costaner.

Així, podríem observar com el mapa de la comarca i tots els seus nuclis poblacionals minven després de l’expulsió dels moriscos. Abans, el mapa que es veuria comptaria amb un total de 77 pobles i alqueries. A continuació els enumerem un a un: a la vall de Gallinera trobaríem l’Alcúdia, Benialí, Benistrop, Benimamet (alqueria baixa), Benimahomet (alqueria alta), Benimarsoc, Benirrama, Benissili, Benissivà, Benitaia, Bolcàcim, la Carroja, Llombai, Alpatró, el Ràfol i la Solana. A les valls d’Alcalà i Ebo, Alcalà de la Jovada, l'Atzubieta, la Roca, la Queirola, Beniaia, Benialí, el Rafalet de Benixarcos, Capaimona, Benijuart, Bisbilan, Benicais, Serra i la Solana. A Pego, Atzaneta, Benumeia i Favara. A Castells de Castells, Ayalt i Vila. A la vall de Xaló, Benibrahim i Llíber. A Beniarbeig, Benicadim i Benihomer. A Parcent, Bernissa. A Pedreguer, Matoses. A Laguar, Ixbert, Fleix, Campell i Benimaurell. A Alcanalí, Mosquera i Beniaia. A Ondara, Pamis. Benissa. L'Atzúbia. Xàbia. Calp. Gata de Gorgos. Dénia. Senija. Murla. Sagra. La Llosa de Camatxo. Tormos. Orba. El Verger. El Ràfol d’Almúnia. Benimeli. Sanet. Els Negrals. Benidoleig. Els Poblets (Setla, Mira-rosa i Miraflor). Beniçadavi (actual Jesús Pobre). Forna. I finalment, Teulada. És ací, en les nostres valls interiors on trobem el millor exemple de la devastadora situació demogràfica que patí el Regne de València, i on podem realment observar els hàbitats moriscos que un dia foren part de la nostra història i que hui perduren com el record d’un passat no tan llunyà.
 

Si vols endinsar-te en alguns del despoblats moriscos que hi ha a la Marina Alta, segueix els següents enllaços: 

Despoblats Moriscos de la Vall de Gallinera

Despoblat del Rafalet de Benixarcos de la Vall d'Alcalà

Despoblat de l'Atzubieta de la Vall d'Alcalà

Despoblat de la Queirola de la Vall d'Alcalà

Despoblat de la Roca de la Vall d'Alcalà

Despoblat dels Benialís de la Vall d'Alcalà

Núria Gómez Bolufer 

Tècnica de patrimoni